Rossinyols, grills , gats, gossos i… granotes!!


Si, per fi ha plogut, no ha segut com l´any passat però, almenys s´ha posat una mica de saó, aguantaran fins l´estiu les fonts, els ametllers i les oliveres podran alimentar tota l’exuberància que ens estaven mostrant i fins i tot: segarem. En el nostre cas a l’antiga, de moment, a mà, a vore si rebrota,  com Teresa, Solsona la mare: Bela i el tio Miquelo, com a “La Sega” de Martí Domínguez , quantes raons tenia la nostra amiga Mº Cinta en la seva recomanació a “la Directa”, (feliç elecció Sònia) : m´ha fet tremolar, m´ha encantat. És un testimoni del que va ser la vida als masos als anys 40 i 50 on vivint entre l’espasa i la paret, entre els maquis i els guàrdies, els masovers havien de tirar endavant les seves terres, els seus animals i els seus fills, amb l´ajut només de la seva capacitat de sacrifici i el que els quedava de tribu, que faríem ara? sense eixa capacitat i sense els lligams ancestrals quan duraríem?? He trobat al llibre Fortanete , la Serra d´en Galceran , Vilafamés inclús Vistabella i la costereta del camí de la Barona, hi ha alguns noms que amaguen molt de sofriment, molta incredulitat derivada de tanta injustícia i frustració, massa frustració, alguna gent encara espera ser anomenada oficialment vídua (ara ja fills de…) i accedir a les lleis i subsidis de suposada protecció social, si una no ere vídua com s´havia de casar de nou? I si algú no es casava com havia d´estar amb ningú?? Eren altres temps…: Solsona…. com el del xiquet protagonista clar i ras  com el vi que bevien els “insatisfets del Xaxo”: claret de la Barona.

És cert que als masos l´autoabastiment sempre és, i ha segut, més factible, 4 gallines, dos conilles i un porc poden estar a qualsevol lloc, també hi havia més espai per a l´”estraperlo” però els masos, que no les masades, estan aïllats i en la seva força porten la seva penitència, és fàcil que passen coses i no hi hague testimonis, no sempre hi ha un veí al que cridar, encara ara hi ha molts de problemes en els que t´has d´espavilar, quin caràcter, quina força, quin estoïcisme! A tots els pobles es deia si tocaven a morts:

-qui s´ha mort??

-No, ningú: un masover.

Ara , en aquestos temps som una mica els guardians, els que tutelem el territori i els usos que li hem donat,  perque no ens enganyem, les valls,  tossals i bancals  estan ací i estaran quan nosaltres ja no hi siguem, amb més solsides aixó si,  podem tindre la il·lusió de que siga nostre però així no entendrem la seva magnificiència i la nostra justa mesura, està ací, ens acull, ens és propici, l´hem adaptat però és molt més que el nostre hàbitat, que la nostra casa, és un lloc, el lloc on la vida es succeeix, on venen cada any a emparellar-se els rossinyols, abans de que nosaltres existírem segurament, on la “perdiguera” caça l´aliment per a les seves cries, on les oliveres senten que estan a sa casa, estem ací de pas , potser els masovers menys, estem molt vinculats a la nostra casa, és molt xicotet el món per a molts de nosaltres però si sabem entendre-ho i mirar-ho, amb la quantitat d´èssers que habiten amb nosaltres, amb la quantitat de vides que lluiten al mateix lloc que nosaltres podem veure-ho: és  la metonimia inversa : el “tot” en una “part”:  acull tot el que és la vida en uns pocs metres quadrats. Després està el paisatge, la història, el patrimoni però al poble que ens ha tocat això és més càrrega que tresor. Els dies que ho puc entendre,això em fa gràcia, moltes de les coses que passen a fora: els cotxes i les hipoteques de certa gent, la hipocresia d´altra, em fan gràcia algunes coses però d´altres em donen ràbia i no saps quanta!. Perquè sí, perquè així ho van decidir jo forme part d´un poble i no se sap com la gent que governa a eixe poble hem pot afectar a mí i a ma casa com vullga i quan vullga, en canvi jo no puc afectar o participar del que en eixe poble es cou si no deixe les meves tasques a banda, he de deixar que els professionals de la política i de la burocràcia (i de la hipocresia) manen de ma casa però jo no puc entrar en la seva (com si tinguera ganes!!!) perquè prou tinc en la meva…visc en un poble on el 30 % de gent s´acomoda damunt d´un altre 30% que els sosté i els riu les gràcies, un altre 20% no s´entera de per on van els tirs i l´altre 20% vivim asquejats i frustrats amb una discapacitat adquirida a base d´anys de callar i bufar, és difícil trencar la dinàmica, ja es sap: si et mous no ixes a la foto… difícil i cansat.

7 anys de moltes coses fa ja, Pau, la nostra filla, en la seva interpretació dels nostres arguments diu que tenim molta sort de poder equivocar-nos, així podem aprendre, ella de moment té la xarxa baix del trapeci i  la il.lusió intacta,  per molts anys que li la puguem sostindre:  la xarxa i la il.lusió.

Ens vam equivocar, hem vaig equivocar un altre cop , però seguim vius, i dempeus, aquesta societat nostra premia i valora l’èxit però obvia i passa de llarg tants fracassos, tantes pèrdues que fan possibles eixes petites victòries momentànies que de vegades ens toquen, diu Marina Garcés que ens regim, (que ens regeixen, millor) per l´estratègia de la captura de l´atenció, és clar que les llumenetes i els focs d´artifici ens aboben sovint, que les vides que els tubs catòdics i les xarxes socials ens ensenyen són més espectaculars que les nostres, fan més soroll, que els anglesos parlen millor l´anglés que nosaltres, que Djokovic treu a 270 km/h i Messi és el millor futbolista que mai hage trepitjat un camp de futbol, i…? les parets dels nostres bancals cauen sense remei, la fruita dels arbres s’ens cuca cada any i encara no hem entés que hem trencat l´equilibri i la tornem a tractar amb el mateix verí que ha matat a tants i tants al nostre voltant, els nostres fills viuen enganxats a una maquineta que no tenim ni punyetera idea d´arreglar si es trenca i els pèsols ja no sabem com són si no venen dins la bossa de “Bonduelle” o “Gigante verde”, la nostra filla de moment ens ha donat 3 anys de treva, el mòbil el vol per al 2019 però de moment ja sap desgranar faves i pésols, sap d´on ixen les tomates i les tallades de carn que tant li agraden, intentarem transmetre-li l´amor per la nostra/seva casa, l´amor i el respecte per tot el que han lluitat els nostres majors i l´estima suficient per entendre’s i voler -se , fer el que tinga ganes de fer, ella podrà, com nosaltres si seguim: podrem. Moltes felicitats vida meva, moltes felicitats a tots els que resistim.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

CA EN FR ES