Comencem nou any, reprenem vells somnis
Demà divendres inaugurarem exposició, tornarem al solc del que s´interpreta normalment com a cultura, com una expressió que planteja algú per explicar-nos les seves coses als altres: la seva mirada, els seus anhels, els seus deliris o els seus malsons. L´art al llenç, al paper, la poesia, oral o gravada, la imatge…. va ser un dels nostres motius primigenis, un suposat puntal que després va esdevenir fictici, poques vegades vam trobar la resposta que buscàvem, segurament ens equivocàvem , també ahí, va caure pel seu propi pes. Ara s´obri una escletxa, Paco va portar a Bea, Bea a Maria, Maria a David…qui sap qui vindrà amb ell?
Quinze anys ja són molts dies, molt hem canviat en aquest temps tots, molt més que el món que ens envolta i acull. Fa quinze anys sentíem que necessitàvem com l´aigua mirar cap a la nostra terra, cap als productes que ens ofereix, cap al nostre camp i la nostra gent. Ho sentíem com ho sentim, si , i en aquell moment érem uns snobs amb delers capriciosos a qui es tolerava perquè no fèiem nosa a ningú (a quasi ningú), ara també: ja som l´ avantguarda passada de moda. Ara es diria que hem guanyat notorietat, ja no som gossos verds, les marcianades que diem ja es poden escoltar als mitjans de comunicació convencionals, per a res transgressors ni antagonistes, per a res col·lapsistes.
Com de contradictori és tindre el mateix discurs que el poder, amb la paradoxa que suposa l´acceptació de la hipocresia que se li accepta a la classe política i el filar prim que s’ens exigeix a nosaltres, moltes vegades víctimes del foc amic. No, no ens prenent seriosament, no convé, el nostre entorn social amaga el cap com qualsevol estruç i espera que passe el mal oratge, pensa que no pot ser que l´abisme estigue tan a prop: – els que manen no ho permetrien!
Segueix, la gran massa de la nostra societat com qui sent ploure i viu baix d´una xapa d´alumini, plou, se sent l´aigua, es veu, però no es banya, és només que ens anem entollant, dit a dit puja el nivell, ja ens arriba als genolls però encara no és greu. Qui sap si serem capaços de despertar.
Fa quinze anys també sentíem la imperiosa necessitat de dotar-nos d´espais on desenvolupar les nostres inquietuds, no enteníem perquè ens n’havíem d´anar a les ciutats per parlar de certs temes, per gaudir del dubte i de la búsqueda que tantes vegades ens qüestiona des de l´art, els nostres pobles sofreixen de la dictadura de la certesa, de la rigidesa de la invariabilitat, el qüestionament és símptoma de feblesa i això ací, no està permès. Som el que som, ací i per sempre. És possible que eixa sigue una de les raons que fan que tants joves acaben establint-se en altres indrets més anònims i urbans?
Al cap i a la fi, el que ens va fer impulsar fa quinze anys encara està ací, la necessitat i l´estímul. Encara no podem fer epílegs perquè encara no hem sigut feliços i no ho serem sense assolir els nostres objectius. Com a bons Grouxomarxistes si aquestos han de ser reconsiderats ho seran. Nosaltres ens fem grans, les nostres metes empetiteixen.
Podríem parlar de moltes altres coses que ens afecten, de la MAT, de MAGDA, de VALENTIA o dels macroprojectes fotovoltaics que encara no tenen ni nom a la Barona, els Hostals o la Pelejana, podríem (i deuríem) parlar de Gaza, del genocidi que s´està portant a terme amb el beneplàcit d´Europa i la gran majoria dels nostres habitants, amb el nihilisme apolític de les nostres classes treballadores, com die “La Gossa Sorda”, de la fallida que se’ns cau al damunt amb el monocultiu del taulell, dels camps abandonats i les finques ermes a les que no salvarà ni el preu de les olives cucades i florides perquè “qui vol llaurar poden ser ric?”, podríem, deuríem i farem, mantindrem el mas com qui guarda un Castell, i amb ell l´esperança, ens arrecerament en els nostres somnis, en la història dels nostres pares i de la gent que ho van donar tot per a que nosaltres poguérem ser. És moment de fer- se xicotets, de passar en menys, de sobreviure. Això farem.
Perque quinze anys ja són molts dies…
Leave a Reply